DUMBO
la vulnerabilitat
La professora de foto insisteix continuament en la vulnerabilitat, i els cossos que pateixen o estan malalts, els que estan tancats.

Ara més que mai, m'he posat davant la camara sent vulnerable sense rebutjar-ho.
Era. texto núm. II
ayer lloraba
mientras veía una foto de mí misma desnuda.

lagrimas de frustración

este ultimo año
he descubierto que me gusta mi cuerpo
de hecho lo admiro en los espejos.

mis caderas,
pequeñas y rectas,
mis pechos,
mi cuello y mi clavícula marcada,
mis costillas y mi ombligo, mi barriga
mi culo, y
mis piernas largas y elegantes.

es hermoso
y
digo es hermoso
porque me miro y nunca,
termino de creer que es el mío y que aparte de ser mi cuerpo,
eso que veo soy yo.

nunca pienso en mi viendo ese cuerpo
mi mente distorsiona mi recuerdo delante del espejo.

siento
que cuerpo e intelecto
van por vías diferentes.

yo soy una
y este cuerpo bonito y equilibrado
no me pertenece,
no me corresponde.

ayer lloraba
mirándome a mi misma
a través de una pantalla
y sabia que era yo,
pero lloraba porque
no consigo gravarme en la mente
mi forma,
para que cuando no pueda verme en un espejo
siga recordando
mis caderas, mis pechos i mis piernas
tal y como son delante de un espejo.

no es que no me quiera
es que me olvido de quién soy.
trista - Era. text núm. XXIX

una acció
normalment arriba cap al febrer
la tristesa.
quan al fred ja l’he vist massa
però no vol marxar.

que aquesta vegada
fa un mal diferent.
un mal profund.
un mal que es reconeix dins meu.
sap el que passa, i el que vindrà.

lluita sense forces perquè
es coneix
i s’estima, inevitablement
estimo totes les parts de mi
les que odio també.

és tòxic.
perquè les odio
em fan mal
però m’agraden.

uf
hi ha dies que m’agraden, que fa mal
fa mal
i fàstic.

al juliol era feliç. i ho sabia.
i em vaig tallar le cabell. i ho vaig saber
que s’havia acabat, el ser feliç dic.

i a l’agost vaig tornar a ser molt feliç
i no se com he arribat a desembre tant trista.

aquesta tristesa, aquesta ràbia…

jo ja estic molt cansada,
i ja no vull estar aquí més temps
aquí,
dins meu
tancada
m’ofego
i vull respirar.
el niu
Lo que se supone que es público y esta fuera de lo tangible, entra en este espacio mío, el niu.